De la terrera a la peça acabada a la Bisbal d’Empordà
La història ceràmica de la Bisbal d’Empordà és el relat d’una transformació constant: la d’una matèria primera aparentment humil —l’argila dipositada pel riu Daró— que, gràcies al coneixement transmès durant segles, es converteix en objectes útils i peces artístiques. És un trajecte curt en distància, entre la terrera i l’obrador, però immens en valor cultural, econòmic i identitari.
Un territori modelat per l’aigua
El riu Daró, de règim torrencial, ha estat determinant en la configuració del paisatge i en l’origen de la tradició terrissera local. Quan les pluges mediterrànies descarreguen amb intensitat, el riu arrossega sediments que, en perdre energia, diposita a la plana al·luvial. Aquests materials fins —llims i argiles— constitueixen la base del fang que ha alimentat durant generacions els tallers de la zona.
Des d’un punt de vista geològic, la plana està formada principalment per sediments no consolidats. No hi predomina la roca dura, sinó capes d’argila, sorres i materials fins acumulats al llarg dels segles. Aquesta abundància explica que l’activitat terrissera no sigui anecdòtica, sinó estructural. Allà on el riu deixava el més fi, naixia la possibilitat del fang.
Les terreres, sovint situades en finques pròximes a la vila, eren espais d’extracció vinculats a drets concrets, coneguts com a “dret de terrera”. No es tractava simplement d’agafar fang del riu, sinó d’explotar vetes específiques, seleccionant la terra adequada segons la seva qualitat i plasticitat.
Orígens i evolució
La presència de terrissers a la Bisbal està documentada ja a inicis del segle XVI. Amb el pas del temps, l’ofici es consolida i esdevé un motor econòmic. Al segle XVIII, la producció supera l’àmbit estrictament local i al XIX arriba una autèntica edat d’or, amb tallers consolidats i una expansió notable dels mercats.
Els arxius històrics recullen contractes d’aprenentatge, registres de tallers i fins i tot conflictes laborals. A finals del segle XIX, els obrers alfarers protagonitzen mobilitzacions per millorar salaris i condicions. Aquest fet demostra que la terrissa ja no era només artesania familiar, sinó una activitat amb dimensió industrial.
Al segle XX, la ceràmica viu una etapa d’alternances. La mecanització, la competència de nous materials i els canvis socials afecten la producció tradicional. Tanmateix, la capacitat d’adaptació permet una reinvenció: la ceràmica aplicada a la construcció, la decoració vinculada al turisme i la creació d’escoles especialitzades asseguren la continuïtat del sector.
Els veïns comparteixen imatges de la riuada a la Bisbal d’Empordà
El procés començava amb l’extracció del fang, sovint durant els mesos d’hivern. Els terrissers seleccionaven la veta adequada i extreien blocs que es deixaven assecar parcialment. La pluja i el fred ajudaven a desfer els terrossos. Un cop al taller, la terra es triturava i es passava per una coladora amb sedàs per eliminar impureses.
Després venia la bassa de decantació, on la barreja amb aigua reposava fins assolir la consistència adequada. El fang es tallava en pans i es guardava en un espai fresc i humit, el racó, per mantenir-ne la plasticitat. L’experiència dictava les proporcions: sovint es barrejaven terres magres i grasses per aconseguir el punt òptim.
Amb la modernització, molts tallers han optat per pastes ceràmiques ja preparades, que garanteixen homogeneïtat i estalvi de temps. Tot i així, encara hi ha qui defensa la preparació pròpia com a element diferenciador i arrelat al territori.
El torn és l’eina que transforma el fang en forma. Tradicionalment accionat amb el peu, requeria coordinació i força. L’aprenent començava amb peces senzilles i repetitives, adquirint el gest precís que permet centrar la terra i donar-li perfil.
Un plat podia sortir en pocs minuts, però el procés no acabava aquí. La peça es deixava assecar lleugerament abans de retocar-la amb eines com l’allimador o la ferrussa. Després venien l’engalba, la decoració i, finalment, l’entrada al forn.
Amb l’arribada dels torns elèctrics, la feina s’ha fet més ergonòmica i accessible. Tanmateix, el domini del gest continua essent fonamental. La tècnica no substitueix l’ull ni la sensibilitat de l’artesà.
La força del foc
La cocció és el moment decisiu. El forn tradicional, sovint de tipus morú, funcionava amb llenya i exigia un control constant. Sense termòmetres digitals, el terrisser interpretava el color del foc i l’aspecte de les peces per saber quan tancar o reduir l’entrada d’oxigen.
En la terrissa negra, la reducció d’oxigen dins el forn provoca el característic color fosc. Aquest procés requereix experiència i paciència. El refredament lent és igualment essencial: una obertura precipitada pot malmetre tota la fornada.
Actualment, els forns de gas o elèctrics permeten programar corbes de temperatura precises, reduint el marge d’error. Tot i això, molts artesans reivindiquen el valor estètic de la cocció tradicional, amb els seus efectes únics i irrepetibles.
La ceràmica ha deixat empremta en el paisatge urbà: xemeneies industrials, antics tallers i espais museïtzats que expliquen la història del sector. El patrimoni ceràmic no és només material; també és un conjunt de paraules, gestos i coneixements que cal preservar.
Els reptes actuals inclouen el relleu generacional, l’augment dels costos energètics i la necessitat d’adaptar-se a normatives ambientals més exigents. Alhora, la demanda de productes artesans i sostenibles ofereix noves oportunitats per reforçar el sector.
- Et Recomanem -
